La solemnidad de Todos los Santos nos invita cada año a levantar la mirada hacia el cielo y a recordar que la meta de nuestra vida cristiana es el encuentro definitivo con el Señor. En este día, la Iglesia celebra la memoria de todos aquellos que, a lo largo de su vida, han perseverado en la amistad con Cristo y que ahora participan de la contemplación del rostro de Dios. Muchos de ellos son conocidos y venerados por toda la Iglesia; otros, la mayoría, han vivido su santidad en el silencio y la sencillez de la vida cotidiana. Todos, sin embargo, nos recuerdan que la santidad no es un ideal inaccesible, sino una vocación que nace de la gracia de Dios y que se hace realidad en el amor vivido cada día.
Los santos son testigos de las bienaventuranzas, personas que han experimentado en su propia vida la verdad de las palabras de Jesús. En medio de las dificultades, de las pruebas y de las incertidumbres, han descubierto que solo en Cristo podemos poner nuestra esperanza. Su vida nos muestra que la felicidad auténtica no depende del éxito, del poder o de las riquezas, sino de la confianza en Dios, de la misericordia, de la capacidad de perdonar y del amor entregado a los demás. También nosotros, especialmente cuando atravesamos momentos difíciles, necesitamos escuchar de nuevo la voz del Señor y dejarnos sostener por su promesa de vida eterna.
La celebración de Todos los Santos nos lleva también a visitar los cementerios y a mantener la hermosa tradición de adornar las tumbas de nuestros antepasados. Este gesto, que forma parte de la memoria afectuosa de nuestras familias y de nuestros pueblos, es mucho más que un recuerdo. Es una acción de gracias por la vida de quienes nos han precedido, por su testimonio de fe sencilla y por todo el amor que nos han ofrecido. Pensemos en tantos cristianos que, desde el anonimato, han amado a Dios y a los hermanos, han educado a sus hijos en la fe, han trabajado honradamente y han sostenido a sus familias con generosidad. Su vida, quizá discreta a los ojos del mundo, tiene un valor inmenso a los ojos de Dios.
Cuando visitamos sus tumbas, no solo recordamos con gratitud a quienes ya no están físicamente entre nosotros, sino que también elevamos una oración por ellos y pedimos la intercesión de aquellos que ya viven en la presencia del Señor.
La alegría de Todos los Santos se prolonga al día siguiente en la conmemoración de los fieles difuntos. La Iglesia, madre que acompaña a sus hijos incluso más allá de la muerte, ora por aquellos que todavía necesitan la misericordia de Dios antes de participar plenamente de la gloria del cielo. Por ellos ofrecemos la Eucaristía, pidiendo al Señor que perdone sus faltas y los acoja en su Reino celestial.
Que estas celebraciones renueven en nosotros la esperanza cristiana y nos ayuden a vivir con la mirada puesta en el cielo, sin dejar de amar y servir a los hermanos en la tierra. Que el testimonio de los santos nos anime en el camino y que la oración por nuestros difuntos nos recuerde que, en Cristo, la muerte no tiene la última palabra. Nuestra esperanza está en Él, que ha vencido a la muerte y nos abre las puertas de la vida eterna.
+Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia
Tots Sants: l’alegria de l’EsglésiaLa solemnitat de Tots Sants ens convida cada any a alçar la mirada cap al cel i a recordar que la meta de la nostra vida cristiana és la trobada definitiva amb el Senyor. En este dia, l’Església celebra la memòria de tots aquells que, al llarg de la seua vida, han perseverat en l’amistat amb Crist i que ara participen de la contemplació del rostre de Déu. Molts d’ells són coneguts i venerats per tota l’Església; altres, la majoria, han viscut la seua santedat en el silenci i la senzillesa de la vida quotidiana. Tots, però, ens recorden que la santedat no és un ideal inaccessible, sinó una vocació que naix de la gràcia de Déu i que es fa realitat en l’amor viscut cada dia.
Els sants són testimonis de les benaurances, persones que han experimentat en la seua pròpia vida la veritat de les paraules de Jesús. Enmig de les dificultats, de les proves i de les incerteses, han descobert que només en Crist podem posar la nostra esperança. La seua vida ens mostra que la felicitat autèntica no depén de l’èxit, del poder o de les riqueses, sinó de la confiança en Déu, de la misericòrdia, de la capacitat de perdonar i de l’amor entregat als altres. També nosaltres, especialment quan travessem moments difícils, necessitem escoltar de nou la veu del Senyor i deixar-nos sostindre per la seua promesa de vida eterna.
La celebració de Tots Sants ens porta també a visitar els cementeris i a mantindre la bonica tradició d’adornar les tombes dels nostres avantpassats. Este gest, que forma part de la memòria afectuosa de les nostres famílies i dels nostres pobles, és molt més que un record. És una acció de gràcies per la vida d’aquells que ens han precedit, pel seu testimoni de fe senzilla i per tot l’amor que ens han oferit. Pensem en tants cristians que, des de l’anonimat, han estimat Déu i els germans, han educat els seus fills en la fe, han treballat honestament i han sostingut les seues famílies amb generositat. La seua vida, potser discreta als ulls del món, té un valor immens als ulls de Déu.
Quan visitem les seues tombes, no sols recordem amb gratitud els qui ja no estan físicament entre nosaltres, sinó que també elevem una oració per ells i demanem la intercessió d’aquells que ja viuen en la presència del Senyor.
L’alegria de Tots Sants es prolonga l’endemà en la commemoració dels fidels difunts. L’Església, mare que acompanya els seus fills fins i tot més enllà de la mort, prega per aquells que encara necessiten la misericòrdia de Déu abans de participar plenament de la glòria del cel. Per ells oferim l’Eucaristia, demanant al Senyor que perdone les seues faltes i els aculla en el seu Regne celestial.
Que estes celebracions renoven en nosaltres l’esperança cristiana i ens ajuden a viure amb la mirada posada en el cel, sense deixar d’estimar i servir els germans en la terra. Que el testimoni dels sants ens anime en el camí i que la pregària pels nostres difunts ens recorde que, en Crist, la mort no té l’última paraula. La nostra esperança està en Ell, que ha vençut la mort i ens obri les portes de la vida eterna.
+Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València